Guerra de Successió Espanyola
De Viquipèdia
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.gif){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) va ser un conflicte bèl·lic internacional, que, a més d'afectar el conjunt d'Europa, va incloure la Guerra de la reina Anna a l'Amèrica del Nord, com també accions de pirates i corsaris a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees.
A la Guerra de Successió, hi destacaren com a generals el Duc de Villars, el Duc de Berwick, el Duc de Marlborough, i el Príncep Eugeni de Savoia.
El 1700, Carles II de Castella i d'Aragó va morir reconeixent com a hereu universal Felip de Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó. La guerra va començar perquè l'emperador Leopold I va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, Anglaterra, Portugal i les Set Províncies Unides dels Països Baixos van aliar-se amb l'Imperi per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la Segona Guerra dels Cent Anys, concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre 1689 i 1815.
La Guerra va finalitzar amb la signatura el 1713 del Tractat d'Utrecht i el 1714 del Tractat de Rastatt, en aplicació dels quals Felip V fou reconegut com a rei d'Espanya, però amb la condició de renunciar als seus drets al tron francès, evitant així la unió de les dues corones; l'Imperi va annexionar-se gran part dels antics dominis espanyols a Itàlia i als Països Baixos. Tanmateix, malgrat que Lluís XIV va aconseguir situar el seu nét al tron espanyol, el Tractat d'Utrecht va significar la fi de l'hegemonia francesa a Europa i va iniciar l'època de l'equilibri de poders que es mantindria fins a la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)
Dins dels regnes hispànics, la Corona de Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que, després de 1705, els estats de la Corona d'Aragó s'alinearen amb el pretendent Carles d'Àustria. Per això, el triomf de Felip de Borbó va significar la fi dels drets i privilegis dels regnes de la Corona d'Aragó, que foren uniformitzats segons les lleis de Castella; a la Península, la guerra va durar fins a 1715, amb la capitulació de Mallorca davant de les forces de Felip V.
Taula de continguts
|
[edita] Antecedents històrics
A causa de la seva constitució malaltissa i de les greus deficiències mentals i físiques que patí durant tota la seva vida, resultava del tot previsible que Carles II moriria sense descendència, per tant en totes les corts europees va començar a discutir-se la qüestió de l'herència dels dominis de la Monarquia Hispànica (Castella, la Corona d'Aragó, les colònies d'Amèrica, les possessions italianes i els dominis dels Països Baixos). Basant-se en el seu parentiu amb Carles II, dues nissagues reclamaven l'herència hispànica: els Borbó francesos i la Casa d'Àustria.
Com a fill de la princesa castellana Anna d'Àustria, Lluís XIV era cosí germà de Carles II, per la qual cosa, aspirava que la corona espanyola passés al seu fill Lluís; ara bé, com que Lluís també era l'hereu del tron francès, això obria la possiblitat d'una unió dinàstica hispano-francesa que hauria fet trontollar l'equilibri de les potències europees; a més, tant Anna com Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella i III d'Aragó i muller de Lluís XIV, havien renunciat als seus drets successoris en el moment de casar-se; tanmateix, aquestes renúncies estaven condicionades al pagament de les dots d'aquestes infantes, que no es va pagar mai.
El candidat alternatiu a Lluís XIV i els seus descendents era l'emperador Leopold I, també cosí germà de Carles II; a més, en el seu testament, Felip IV, pare de Carles II, havia concedit la successió hispànica a la Casa d'Àustria. Naturalment, si Leopold heretava els dominis hispànics, llavors es tornaria a formar la unió dinàstica amb què, al segle XVI, havia basat el seu poder Carles I de Castella, I d'Aragó i V del Sacre Imperi Romanogermànic.
El 1668, només tres anys després de l'ascens al tron de Carles II, Leopold I, qui aleshores encara no tenia fills, havia acceptat la partició dels dominis hispànics entre Àustries i Borbons tot i que Felip IV, mort el 1665, li havia concedit a ell tota l'herència. Tanmateix, vint-i-un anys després, el 1689, Guillem III d'Anglaterra i II d'Escòcia, quan va demanar ajuda a l'emperador en la Guerra de la Gran Aliança contra Lluís XIV, va prometre a Leopold I donar-li suport en la seva reivindicació de la totalitat de l'herència hispànica.
Un nou candidat per als trons hispànics era el Príncep Elector Josep Ferran de Baviera nascut el 1692, nét per via materna de l'emperador Leopold I. Com que Josep Ferran no pertanyia ni a la Casa d'Àustria ni als Borbó sinó a la dinastia Wittelsbach, l'amenaça d'una unió dinàstica dels regnes hispànics amb França o amb l'Imperi semblava esvanir-se; per això, malgrat que els dos principals candidats estaven disposats a renunciar als seus drets en favor de dinastes més joves com ara l'arxiduc Carles d'Àustria, fill segon de Leopold I, o el duc d'Anjou, nét de Lluís XIV, Josep Ferran, hereu legítim dels trons hispànics segons el testament de Felip IV, esdevingué el candidat preferit d'Anglaterra i dels Països Baixos.
A partir de la conclusió de la Guerra de la Gran Aliança (1697), el tema de la successió hispànica va anar esdevenint cada cop més candent. Llavors, Anglaterra i França, esgotades pel conflicte, acceptaren signar el Tractat de la Haia pel qual es reconeixia Josep Ferran com a hereu de la corona espanyola, però repartint els dominis espanyols als Països Baixos i Itàlia entre Lluís XIV i Leopold I. Aquesta fou una decisió presa sense haver consultat ningú de la cort espanyola, on es rebutjava qualsevol partició dels dominis; per això, quan el Tractat es va donar a conèixer, Carles II nomenà hereu Josep Ferran però deixant clar que li corresponia la totalitat de l'herència i no només la part que Anglaterra i França havien decidit.
Josep Ferran va morir sobtadament, víctima de la verola, el 1699, amb la qual cosa va haver de tornar a plantejar la qüestió successòria. El 1700, Anglaterra i França ratificaren el Tractat de Londres, pel qual l'arxiduc Carles d'Àustria heretava tots els dominis hispànics menys les possessions d'Itàlia que passaven a França; aquest tractat va desplaure Leopold I que, a més de no haver-hi pres part, estava interessat, precisament, en l'obtenció de les possessions italianes; per la seva banda, a la cort hispànica, on el rebuig a la partició era unànime, l'octubre del 1700 els membres del bàndol pro-francès aconseguiren que Carles II nomenés hereu Felip de Borbó. En aquesta situació, a Carles d'Àustria només li va quedar l'opció d'intentar evitar una possible unió dinàstica hispano-francesa, reclamant que, en el cas que Felip heretés França, la corona espanyola havia de passar al seu germà el duc de Berry i, en el cas que aquest morís sense descendència, a Carles d'Àustria.
[edita] Preludi
.jpg)
Quan la notícia del testament de Carles II va arribar a la cort francesa, els consellers convenceren Lluís XIV que resultava més segur acceptar la partició establerta pel Tractat de Londres de 1700 que no pas arriscar-se a haver d'anar a una guerra per la reivindicació del conjunt de l'herència hispànica. Tanmateix, Jean-Baptiste Colbert, el secretari d'afers estrangers, va argumentar de manera bastant reeixida que França, tant si acceptava la totalitat dels dominis hispànics com si només n'acceptava una part, igualment hauria d'anar a la guerra contra Àustria, que no acceptava pas la partició establerta a Londres. A més, segons el testament de Carles II, Felip d'Anjou només tenia dues opcions que eren o bé acceptar la totalitat del domini o bé renunciar-hi del tot; si renunciava, l'herència passava al duc de Berry i, si aquest també hi renunciava, a Carles d'Àustria. Al final, conscient que les potències marítimes -Anglaterra i els Països Baixos- no li donarien suport en una lluita per obligar els espanyols i els austríacs a acceptar les condicions del Tractat de Londres, Lluís XIV va decidir acceptar l'herència del seu nét; així, Carles II va morir l'1 de novembre, i, el 24 de novembre de 1700, Lluís XIV proclamà rei d'Espanya el duc d'Anjou, el qual, en principi, heretava la totalitat del domini, rebutjant així les condicions del Tractat de Londres. Per la seva banda, com que no disposava del suport necessari de les elits polítiques d'Anglaterra i dels Països Baixos, Guillem III no podia declarar la guerra i, per això, l'abril de 1701 va reconèixer Felip com a rei.
El conflicte, doncs, sembla resolt; ara bé, Lluís XIV va adoptar una política massa agressiva impedint a Anglaterra i als Països Baixos comerciar amb els ports hispànics, la qual cosa perjudicava seriosament els interessos comercials d'aquests dos països. Llavors, havent aconseguit el suport dels seus súbdits, Guillem III va signar el Tractat de la Haia (1701) amb els Països Baixos i Àustria, segons el qual, es reconeixia Felip V com a rei però obligant-lo a cedir a Àustria les possessions italianes i els dominis dels Països Baixos, que, així, quedaven fora de l'abast de l'expansionisme francès; a més, Anglaterra i els Països Baixos conservarien els seus drets comercials als regnes hispànics.
Pocs dies després de la signatura del Tractat de la Haia (7 de setembre de 1701), va morir l'ex-rei Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia, exiliat a França des que, el 1688, Guillem III l'havia destronat. Tot i que d'ençà de la signatura del Tractat de Rijswijk (1697), havia reconegut Guillem III com a rei d'Anglaterra i d'Escòcia, ara Lluís XIV reconegué com a monarca legítim el fill de Jaume II, Jaume, la qual cosa va predisposar encara més l'opinió pública anglesa a donar suport als plans de guerra de Guillem III.
Les accions bèl·liques van començar amb la invasió del ducat de Milà, una de les possessions espanyoles d'Itàlia, per les tropes austríaques del Príncep Eugeni de Savoia, la qual cosa va provocar una intervenció francesa. Llavors, Anglaterra, els Països Baixos i molts estats alemanys, principalment Prússia i l'Electorat de Hannover, donaren suport a Àustria, mentre que Baviera, l'arquebisbat de Colònia, Portugal i el Ducat de Savoia s'alinearen amb França.
Fins i tot després de la mort de Guillem III (1702), la seva successora a Anglaterra i Escòcia, la reina Anna va continuar la guerra assessorada pels seus ministres Godolphin i Marlborough.
A Europa, la guerra tingué els seus camps de batalla a la Península Ibèrica, a la zona centro-occidental europea, principalment als Països Baixos, amb d'altres importants batalles a Alemanya i Itàlia. El Príncep Eugeni de Savoia i el duc de Marlborough es distingiren com a comandants militars als Països Baixos.
[edita] La Guerra a Europa
[edita] Primera Fase 1701–1703
El 1702, Eugeni de Savoia va lluitar a Itàlia, on el comandant francès era el Duc de Villeroy, a qui Eugeni va derrotar i capturar a la Batalla de Cremona l'1 de febrer. Villeroi va ser aleshores substituït pel duc de Vendôme, qui, malgrat el resultat incert de la Batalla de Luzzara (agost) i una superioritat numèrica de tropes, no va aconseguir expulsar Eugeni d'Itàlia.
Mentrestant, Marlborough va dirigir una força combinada d'anglesos, holandesos i alemanys als Països Baixos, on va capturar moltes places importants, principalment Lieja. Al Rin, un exèrcit imperial dirigit per Lluís de Baden va prendre Landau el setembre, però l'amenaça damunt d'Alsàcia va aturar-se arran de l'entrada a la guerra dins del bàndol francès de l'elector Maximilià II Manuel de Baviera. El Príncep Lluís va ser obligat a retirar-se més enllà del Rin, on el derrotà l'exèrcit francès del duc de Villars a Friedlingen. L'almirall anglès Sir George Rooke va aconseguir una important victòria a la Batalla de la badia de Vigo on va destruir totalment la flota espanyola d'Índies i va capturar tones de plata americana.
Marlborough entrà a Bonn el 1703 i forçà l'elector de Colònia a marxar cap a l'exili; tanmateix, no va aconseguir prendre Anvers i els francesos venceren a Alemanya. Un exèrcit franco-bavarès, dirigit pel duc de Villars i pel Maximilià Manuel de Baviera derrotà les tropes imperials de Lluís de Baden i de Hermann Stirum, però la timidesa de l'elector va impedir dur a terme una marxa sobre Viena, per la qual cosa, Villars va dimitir. Tot i així, van continuar les victòries franceses al sud d'Alemanya amb un nou exèrcit dirigit per Camille de Tallard, triomfant al Palatinat, amb la qual cosa es va tornar a plantejar de nou la possibilitat d'atacar Viena.
Ara bé, en l'àmbit diplomàtic, a finals de 1703, França va patir el revés de la decisió de Pere II de Portugal i de Víctor Amadeu II de Savoia de passar-se al bàndol austríac; a més, si, en un principi, els anglesos estaven disposats a acceptar Felip d'Anjou com a rei d'Espanya, ara consideraven millor per als seus interessos comercials el domini dels regnes hispànics per Carles d'Àustria, qui així esdevindria Carles III de Castella i d'Aragó.
[edita] Segona fase 1704–1709
El 1704, el pla dels francesos era usar com l'exèrcit de Villeroi als Països Baixos per aturar l'avenç de les tropes de Marlborough, mentre Tallard mentre les forces franco-bavareses dirigides per Maximilià de Baviera i Ferdinand de Marsin, el substitut de Villars, marxessin cap a Viena. Ara bé, el canvi de bàndol de Portugal va permetre a Carles d'Àustria desembarcar a Lisboa el 20 de juny de 1704 acompanyat d'un exèrcit anglès liderat per Lord Peterborough i d'una esquadra anglo-holandesa dirigida per Cloudesley Shovell i Lord Peterborough.
Ignorant els desitjos dels holandesos, que s'estimaven més mantenir les seves tropes als Països Baixos, va dirigir les forces angleses i holandeses cap al sud d'Alemanya; mentrestant, Eugeni de Savoia va dirigir-se cap al nord des d'Itàlia amb l'exèrcit austríac per tal d'evitar l'atac de Viena pels franco-bavaresos. Després d'haver-se trobar, les tropes de Marlborough i d'Eugeni de Savoia van enfrontar-se als francesos dirigits per Tallard a la Batalla de Blenheim, la qual resultà un èxit rotund per a Marlborough i Eugeni, fins al punt que Baviera va retirar-se de la guerra. Aquell mateix any, actuant en nom de Carles III de Castella i d'Aragó, els anglesos ocuparen Gibraltar, a Castella, amb participació catalana i amb l'ajuda de les tropes holandeses del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, amb la qual cosa, a partir d'aleshores, els anglesos posseïren la clau de la Mediterrània.
Després de la Batalla de Blenheim, Marlborough marxà cap als Països Baixos i Eugeni de Savoia se'n tornà cap a Itàlia. El 1705, malgrat els seus èxits contra Villeroi a la Batalla d'Elixheim, el pla de Marlborough d'envair França pel Mosel·la va fracassar; per altra banda, no van arribar a cap resultat clar els enfrontaments de Villars i Lluís de Baden al Rin ni tampoc els del duc de Vendôme i d'Eugeni de Savoia a Itàlia. Aquesta situació de bloqueig va trencar-se el 1706 quan Marlborough va expulsar les tropes franceses dels Països Baixos espanyols després d'haver aconseguit derrotar Villeroi a la Batalla de Ramillies el maig, la qual cosa li va permetre apoderar-se d'Anvers i de Dunkerque. Per la seva banda, el setembre, després que el duc de Vendôme marxés per fer-se càrrec de l'exèrcit dels Països Baixos, el príncep Eugeni i Víctor Amadeu II de Savoia inflingiren una greu derrota al duc d'Orleans i a Marsin a la Batalla de Torí, després de la qual, els francesos hagueren de marxar d'Itàlia al final d'aquell any.
Després de l'expulsió dels francesos d'Alemanya, Itàlia i els Països Baixos, l'acció de la guerra passà a la Península Ibèrica. El 1706, el general portuguès Marquês das Minas va envair Castella des de Portugal, arribant, fins i tot, a prendre Madrid, ciutat, però, que fou recuperada per un exèrcit comandat per Felip de Borbó i pel duc de Berwick. El 1707, el comte de Galway va fer un altre intent de prendre Madrid, però el duc de Berwick el derrotà a la Batalla d'Almansa el 25 d'abril; a partir d'aleshores, la guerra a la Península va desenvolupar-se en tot un seguit d'escaramusses sense cap resultat decisiu.
El 1707, la guerra de successió va unir-se breument a la Gran Guerra del Nord que, simultàniament, s'estava esdevenint a l'Europa septentrional. Carles XII de Suècia va arribar a Saxònia perseguint l'elector Frederic August I, a qui va obligar a renunciar al tron de Polònia. Llavors, tant els francesos com els aliats intentaren atraure's el rei de Suècia. Els francesos miraren d'aconseguir que dirigís les seves tropes contra l'emperador Josep I qui havia donat suport a Frederic August de Saxònia; tanmateix, Carles XII, que es veia com el defensor de l'Europa protestant, condemnava el tracte donat per Lluís XIV als hugonots, com tampoc no sentia cap interès pel conflicte de l'Europa occidental; per això, dirigí els seus objectius cap a Rússia i decidí no intervenir en la guerra de successió.
A finals de 1707, el Príncep Eugeni va intentar envair França des d'Itàlia, però fou aturat pels francesos. Mentrestant, Marlborough s'estava als Països Baixos entretingut en la conquesta d'innombrables fortaleses. El 1708, els exèrcits de Marlborough s'enfrontaren als francesos, afeblits a causa de la mala relació entre els seus dos principals dirigents el duc de Borgonya, nét de Lluís XIV i germà de Felip de Borbó, i el duc de Vendôme, ocasionada pels errors estratègics del duc de Borgonya, qui, ajornant la decisió d'atacar, va donar temps a Marlborough d'unir les seves tropes a les d'Eugeni de Savoia, la qual cosa va dur a la derrota francesa d'Oudenarde, seguida per la caiguda de Lilla; mentrestant, a Itàlia, els austríacs saquejaren la ciutat de Forlì.
Després de les desfetes d'Oudenarde i de Lilla, Lluís XIV es va veure forçat a negociar; per això, va enviar el Marquès de Torcy, el seu ministre d'afers estrangers, a entrevistar-se amb els aliats a La Haia. El rei de França estava disposat a cedir totes les possessions espanyoles als Aliats, conformant-se només amb el domini de Nàpols; estava disposat, fins i tot, a proporcionar diners per ajudar a foragitar Felip de Borbó dels regnes peninsulars. Tanmateix, els aliats intentaren imposar unes condicions més humiliants encara: obligar Lluís XIV a dur les seves tropes a la Península per destronar el seu nét. Rebutjant aquest tracte, el rei de França va decidir continuar la lluita.
El 1709, després de tres intents d'invasió de França, Marlborough i Eugeni de Savoia aconseguiren avançar cap a París; a la Batalla de Malplaquet, aquests dos generals aliats derrotaren les tropes del duc de Villars, però patiren moltes baixes en les seves tropes; després, els aliats prengueren Mons, però no pogueren explotar la victòria, amb la qual cosa, la invasió de França quedà aturada.
[edita] La fase final 1710–1714
El 1710, els Aliats van dirigir una ofensiva a la Península Ibèrica, en la qual el comte de Stanhope va aconseguir arribar a Madrid juntament amb Carles d'Àustria, però fou obligat a rendir-se a Brihuega quan arribaren reforços de França. A partir d'aleshores, però, l'aliança anti-borbònica va començar a desfer-se. A Gran Bretanya, Marlborough va començar a perdre-hi influència, sobretot després que a la cort de la reina Anna, la seva dona Sarah Churchill, Duquessa de Marlborough caigués en desgràcia; per altra banda, al Parlament, va caure el govern dels Whig, que havia donat suport a la guerra, i el nou govern Tory va buscar fer la pau.
Per altra banda, el 1711 va morir sense descendència masculina l'emperador Josep I, amb la qual cosa, la corona passà al seu germà Carles d'Àustria, qui així esdevingué l'emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic; llavors, molts dels dirigents de les potències aliades van veure el domini dels regnes hispànics per l'emperador Carles VI com un perill per a l'equilibri europeu, i començaren a considerar com un mal menor reconèixer Felip de Borbó com a rei d'Espanya. En aquestes circumstàncies, Marlborough va aconseguir prendre Bouchain després d'haver derrotat Villars, però fou cridat a Gran Bretanya a finals d'any, i es designà per substituir-lo el Duc d'Ormonde.
En secret i actuant al marge dels austríacs i dels holandesos, el secretari d'estat britànic Henry St John va iniciar converses amb el Marquès de Torcy. Per la seva banda, el duc d'Ormonde no va dur les tropes britàniques a l'atac, amb la qual cosa, després de la Batalla de Denain, en què Eugeni de Savoia no va poder comptar amb l'auxili del Duc d'Ormonde, el Duc de Villars va poder recuperar gran part del terreny perdut pels francesos.
La signatura del Tractat d'Utrecht (1713) va posar fi a la guerra de Gran Bretanya i els Països Baixos contra França; mentre que la guerra entre França i Àustria va continuar fins que, el 1714, van ratificar-se els tractats de Rastatt i Baden. Per part espanyola, la Guerra de Successió tingué un epíleg en la Guerra de la Quàdruple Aliança (1718-1720) motivada per l'intent de Felip V d'apoderar-se de Sardenya i Sicília, territoris a què havia hagut de renunciar al Tractat d'Utrecht.
[edita] El Tractat d'Utrecht
Segons el Tractat d'Utrecht, que va signar-se l'11 d'abril de 1713, es reconeixia com a rei d'Espanya Felip de Borbó, el qual, però, renunciava als seus drets successoris sobre França, tot i que a França hi hagué qui considerava il·legítima aquesta renúncia. Per altra banda, els dominis de la Corona espanyola quedaven reduïts a la Península i Amèrica, perquè Felip V va haver de cedir els Països Baixos espanyols, Nàpols, el Ducat de Milà i el Regne de Sardenya a l'emperador Carles VI, així com Sicília i parts del Milanesat a Víctor Amadeu II de Savoia, i Menorca i Gibraltar a Gran Bretanya. A més, va haver de garantir als britànics el monopoli de la trata d'esclaus a Amèrica durant trenta anys.
Quant a França; no es va dur a terme cap dels projectes austríacs concebuts des de mitjans del segle XVII de fer retrocedir l'expansió francesa cap al Rin i els Països Baixos. Lluís XIV va acceptar deixar de donar suport a les reivindicacions al tron britànic del Pretendent Jaume Francesc Eduard Stuart, fill de Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia, i reconèixer com a legítima sobirana la reina Anna. A l'Amèrica del Nord, Lluís XIV va admetre la sobirania britànica sobre la Terra de Rupert i l'illa de Terranova com també va haver de cedir a Gran Bretanya Acàdia i l'illa caribenya de Saint Kitts.
Als holandesos, se'ls va permetre conservar algunes places fortes als Països Baixos austríacs (espanyols fins el 1713) com també es quedaren amb una part de l'antic domini espanyol de Guelders.
Després del Tractat d'Utrecht, els Pactes de Família entre les dues branques borbòniques -la de Madrid i la de París- van forjar una aliança entre Espanya i França que es va mantenir fins que l'esclat de la Revolució Francesa va dur a la Guerra Gran. Per altra banda, el Tractat d'Utrecht va confirmar la relegació d'Espanya al paper de potència de segon ordre dins d'Europa, fet que ja havia començat el 1648 amb la Pau de Westfàlia.
[edita] La posició de la Corona d'Aragó
[edita] Període 1700-1705
| La Guerra de Successió a la Corona d'Aragó (1704-1714) |
|---|
| Barcelona 1704 - Congost - Montjuïc - Barcelona 1705 Sant Mateu - Vila-real - Xàtiva 1706 - Barcelona 1706 Xàtiva 1707 - Dénia - Lleida - Morella - Ares - Tortosa Almenar - Girona - Prats de Rei - Cardona Barcelona 1713-14 - Braç Militar - Arbúcies |
La fi de la Guerra dels Segadors havia significat una retallada del poder de les institucions ja que, després de la rendició de Barcelona a les tropes Joan Josep d'Àustria el 1652, la corona havia assumit el control de la Insaculació, és a dir, el procés mitjançant el qual s'elegien els consellers de les institucions. Per altra banda, si el 1641 les tensions entre la corona i les institucions havien dut Pau Claris a proclamar Lluís XIII de França comte de Barcelona, a finals del segle XVII, hi havia a Catalunya un fort sentiment antifrancès motivat pel record del Tractat dels Pirineus i dels intents de Lluís XIV de completar el seu domini de Catalunya amb l'annexió del Principat, objectiu que no abandonà fins a la signatura del Tractat de Ryswick (1697), poc després que els francesos haguessin arribat a ocupar Barcelona.
Al Principat de Catalunya, durant el darrer terç del segle XVII, havia aparegut una nova classe social, semblant a la valenciana, composta per productors i exportadors, els quals aspiraven a desenvolupar un capitalisme comercial inspirat en el model d'Holanda. Aquest grup havia elaborat un projecte de recuperació, amb el qual Catalunya es recuperaria del període d'atonia i decadència que havia viscut des de finals del segle XV. L'objectiu d'aquest sector, conegut com a regeneracionista, era usar les Constitucions i les tradicionals institucions catalanes (la Generalitat, les Corts, el Consell de Cent) per promoure una regeneració social i econòmica del país. Una persona representativa d'aquest corrent regeneracionista fou Narcís Feliu de la Penya, autor del llibre "Fènix de Cataluña, compendio de sus antiguas grandezas y medios para renovarlas", publicat el 1683.
Malgrat tot, en un principi, els regnes de la Corona d'Aragó van acceptar com a rei Felip de Borbó, qui, entre 1701 i 1702, celebrà Corts de Catalunya -les primeres des de 1636- i jurà els furs i constitucions del Principat. Ara bé, els sectors regeneracionistes, recelosos d'un príncep francès com ho era Felip de Borbó i desitjant recuperar la llibertat que havien tingut les institucions catalanes abans de 1652, van començar a veure el suport a la candidatura de Carles d'Àustria com el mitjà per assolir els seus objectius polítics.
[edita] El triomf austracista de 1705
[edita] L'expedició de 1704
El 27 de maig de 1704 un estol de 30 vaixells anglesos i 18 d'holandesos comandats per l'almirall Roorke i amb Jordi de Darmstadt al front, amb uns 1.200 soldats d’infanteria es presenta davant de Barcelona amb la intenció de prendre-la per per la força. Es confiava amb els conspiradors però l’acció està mal preparada i la ciutat es posà a les ordres del virrei Francisco Fernández de Velasco, qui va sol·licitar la formació de la Coronela de Barcelona, amb cinc mil homes, per reforçar als set-cents infants i cent vuitanta soldats de cavalleria de la guarnició, entre la ciutat i Montjuïc. Per això l'estol fugí després d'haver bombardejat Barcelona el 31 de maig.
[edita] El Pacte de Gènova
Malgrat el fracàs del 1704, el 17 de maig de 1705 els austracistes catalans, coneguts també com "Els Vigatans", signaren amb representants anglesos el Pacte de Gènova, pel qual, a canvi de rebre'n ajuda militar, es comprometien a col·laborar en la lluita dels aliats contra Felip de Borbó cosa que duia a reconèixer com a sobirà Carles d'Àustria. Un mes més tard, el 20 de juny del 1705, els comissionats Domènec Perera i Antoni de Peguera i d'Aimeric es reunirien a la capital de la República de Gènova, per tal de signar el pacte amb Mitford Crowe, l’enviat de la reina Anna I d'Anglaterra.
Segons l'expressió de l'historiador Ferran Soldevila, el desig dels austracistes catalans era "canviar la seva situació dins la monarquia espanyola"
[edita] La Revolta dels Maulets
Des del 1704, Francesc Dàvila, qui probablement era un líder de la Segona Germania que havia escapat de la repressió, va trescar per tot el sud del Regne de València explicant als camperols que Carles d'Àustria estava disposat a abolir tots els drets dels nobles. Poc després del setge de Gibraltar (5 de setembre de 1704 - 31 de març de 1705), amb l'ajut de l'estol anglès, els austracistes conqueriren Dènia i altres places com ara Alzira; quan Joan Baptista Basset desembarcà a Altea l'agost del 1705 començà la revolta dels maulets.
Basset va cavalcar fins a València, via Dénia, Gandia i Alzira, sense trobar-hi cap resistència important. Quan els nobles borbònics o les fortaleses tractaren de resistir hi trobaren vilatans armats que els forçaren a fugir-ne. El Virrei, juntament amb el duc de Gandia, una llarga llista de nobles i botiflers començaren a fugir, no cap a València, sinó cap a Castella.
La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament austracista al Principat, on les ciutats havien foragitat l'exèrcit "felipista", i de Barcelona, on el propi Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de Vinaròs i Benicarló a Vila-real i Castelló, on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, exercint de Virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (çò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els tributs senyorials.
Fins i tot va anar-hi més lluny i, amb la dubtosa legalitat del seu càrrec, va deixar de pagar tot impost a la corona. A més a més, va abolir el "dret de portes", un impopular impost sobre els productes de les colònies a València. Va tolerar, i en certa manera atiar, la persecució, l'arrest i l'expulsió dels ciutadans francesos, principalment mercaders, que eren considerats per la plebs com a enemics i pels mercaders locals com a perillosos competidors.
Òbviament, les relacions amb les Potències marítimes, aliades amb Carles III, es varen restablir, reprenent el tràfic de mercaderies com abans. Alhora, Basset i els maulets arrestaven i desallotjaven els botiflers més importants, requisant les seues possessions.
El domini dels maulets -pagesos revoltats- sobre l'austracisme valencià fou tan clar que un significat borbónic como ho era el pare Josep Manuel Minyana va decidir donar el títol "De bello rustico valentino" (=Sobre la guerra rural valenciana) al llibre que, anys després, va escriure sobre la història de la guerra de successió al Regne de València. Per altra banda, un cop acabada la guerra, molts nobles valencians es queixaren a Felip V que l'abolició dels Furs del Regne de València era una mesura injusta perquè, en la seva majoria, la noblesa valenciana se li havia mantingut fidel.
Com que l'exèrcit pagès dels maulets no era capaç de resistir els atacs de les forces borbòniques, Basset va demanar ajuda al Rei, és a dir, a Carles III de Castella i d'Aragó, el qual va enviar a València un contingent anglès dirigit per Charles Mordaunt, Lord Peterborough, amb el qual també hi viatjà el comte de Cardona, encarregat pel Rei de posar fi als excessos plebeus de Basset i els seus maulets; evidentment, l'abolició dels tributs de la corona privava Carles III dels seus ingressos del Regne de València. Així doncs, Cardona i Peterborough van empresonar alguns col·laboradors